Sep 15

Fa uns dies, una jove periodista em feu una entrevista per parlar de la identitat valenciana i la seva evolució històrica, tema que, com saben els meus antics companys de la carrera, em produeix un gran avorriment i mai no he volgut que centrara el meu treball. Tanmateix, davant la insistència del jovent, vaig cedir i participar amb el meu soliloqui si bé, arribat el punt desgotament de tornar a recórrer camins massa coneguts, li vaig dir: «Mira, tu amb qui hauries de parlar és amb Nel.lo Martí, antic professor del Departament d’Història Contemporània de la Universitat de València. No amb Ferran Archilés, el seu lamentable deixeble que vampiritzà i rebaixà el seu treball, sinó amb Nel.lo directament. És difícil de localitzar, perquè decidí fa anys allunyar-se de tot i tots, però si hi ha algú que sap sobre identitat nacional a Espanya és ell». Vaig fer un silenci i prosseguí «De fet, no sé està viu o mort, perquè vaig perdre totalment el contacte amb el departament, però podem intentar localitzar-lo».

Férem una recerca per internet i llavors m’assabentí que ens havia deixat el setembre de 2018. Se n’anà amb un gran silenci, perquè en aquelles dates jo just em trobava a València acabat de tornar de Cracòvia i no em va arribar cap notícia. Immediatament vaig escriure a antics companys de la universitat que també foren alumnes seus i cap d’ells tenia coneixement de la seva pèrdua. El món intel.lectual valencià, que també inclou Castelló, sols li dedicà un obituari anònim a un periòdic. Res més. Aquest buit ensordidor em copsà i, supose que per l’escalf i reconeixement que mon pare rebé com a comiat, em dolgué d’una manera singular. Som historiadors i la nostra feina és deixar constància del passat per tal que aprenguen els qui vindran. D’aquesta manera s’aconsegueix que tant cap nou estudiant d’Història puga aprendre directament del seu magisteri com que li siga del tot impossible reconstruir la biografia acadèmica del departament que els forma a ells.

Vaig conèixer a Nel.lo tot just fa vint anys, al setembre del 2000. Jo tenia 19 anys i ell 39, l´edat que tinc ara. Abans de matricular-me al curs 00-01, vaig preguntar a estudiants dels últims anys qui eren els professors més exigents i amb qui més es podia aprendre de la Facultat. El nom de Nel.lo sortí a l’instant: era estimat i odiat, perquè a la seva fama de bon pedagog unia una severitat que produïa autèntiques carnisseries entre els alumnes. Una qualitat, supose, apresa del seu mestre, el professor Jesús Millán, qui també seria el meu director de tesi. El bo de Nel.lo s’havia guanyat el sobrenom de «Nel.lo Martí, sang de botxí».

Quan vaig arribar a classe, per a la meva sorpresa, sols érem sis els matriculats. Tothom l’evitava: els mediocres perquè no volien haver de repetir l’assignatura i els brillants per por que un aprovat els baixara l’expedient i no pogueren obtindre una beca predoctoral. Jo, pel contrari, mai no he sabut dir que no ni a un bon ball ni a una bona refrega i ja estava content sols de pensar amb què vindria. Nel.lo entrà amb la seva, com dir-ho, poc imponent figura. Era baixet, descuidat en el vestir, fumador penitent, miop que s’assembla a un mussol. Com ja havia tingut un gran amic que es caracteritzava de forma semblant i recorria a la ironia i el sarcasme per relacionar-se amb els demés, no vaig tardar en copsar-lo. S’ha de dir que encara no s’havia estrenat la sèrie «House» i aquesta mena de personatges eren poc convencionals, però entre els lúcids i intel.ligents sempre se n’ha trobat amb abundància.

Fos com fora, Nel.lo era davant de tot un gran professor. Punyent i agut, podia ferir les sensibilitats més fines, però mai no fou, realment, feridor. Darrera de qualsevol cop dialèctic seu hi havia un argument que quedava millor il.lustrat amb la ironia, malgrat que, com molts sabem, els narcisistes no agraden de debatre segons aquestes regles i Nel.lo es feu impopular entre molts. Jo, evidentment, gaudia de poder tindre un seminari universitari tot l’any on en la pràctica sols hi érem dos alumnes i exercia el meu talent per al sofisma per tal de debatre.

Vaig aprendre molt i molt ràpid gràcies a ell. Si em vaig centrar al segle XIX és perquè la meva recerca fou una continuació dels debats que no es pogueren resoldre en aquelles classes. Estàvem al 2000 i el paradigma del fracàs de la revolució liberal espanyola encara era totalment hegemònic a l’acadèmia. Amb Nel.lo disseccionàrem la continuïtat de la Generació del 98 en l’obra de Tuñón de Lara, la tesi de la dèbil nacionalització de Linz i la manca de demanda democratitzadora per explicar el caciquisme de Varela Ortega. Llavors, això és el que es cuinava al departament i, amb millor o pitjor cocció, altres professors també podien servir aquest plat. Tanmateix, ningú no podia igualar a Nel.lo respecte de coneixements sobre el nacionalisme. Com disseccionà a Gellner, Smith o Anderson a una pissarra repleta de diagrames i esquemes em feu un enamorat dels power points avant la lettre. Si algú brama contra els power points plens de diagrames, no li facen cas, és un ruc sense remei.

Nel.lo era analític, amb una gran capacitat per a l’abstracció teòrica, i molt cops semblava més un professor de Ciències Polítiques que no pas un historiador. Per a un gremi arrelat a un empirisme ingenu i, en molts casos, barroer, Nel.lo sonava massa anglès, malgrat que la disciplina ha acabat prenent el rumb que ell, com molts d’altres, marcaren. Tot i això, a Nel.lo li dec la lectura de Miroslav Hroch i la seva tesi Social preconditions of national revival in Euorpe, llibre i autor que continuen sent oblidats per la nostra intel.lectualitat. Quan escolte a politòlegs citant a Gellner o Anderson per parlar del nacionalisme com si els hagueren llegit, sempre pense que si els llegiren o no és irrellevant, perquè a qui s’ha de llegir és a Hroch.

Nel.lo fou l’introductor de Hroch a Espanya i a partir de la seva obra dibuixà, a grans trets, un esquema interpretatiu de perquè Catalunya o València havien seguit un camí contrari dels txecs, de com les condicions socials i la construcció de l’Estat-Nació espanyol havien edificat una identitat regional compatible amb la identitat nacional espanyola i com les ruptures polítiques provocades per la impossibilitat de la democratització, feren que aquestes identitats es reactivaren com elements mobilitzadors nacionals i rupturistes. És el marc interpretatiu que he aplicat a l’actual procés català i m’ha generat gran atenció i que perfilà Martí a principis del 2000.

Malauradament, edificar una tesi d’aquesta envergadura exigia un treball de cohesió i de recerca empírica que Nel.lo no arribà a desplegar mai. Qualsevol historiador que llegisca Ethnicity, region and nation: Valencian identity and the Spanish nation-state sap que es troba davant d’un gran article, del germen d’una investigació cabdal per resoldre els nostres equívocs nacionals, però es tracta d’un article publicat al febrer de 2001 que es repetiria en formats i variacions sense arribar a emprendre el vol que mereixia fins convertir-se en un recordatori recurrent del que podria haver estat. És cert que fou decisiu en la formació d’altres que vindrien després, però aquests no vindrien del nostre departament i no serien els seus deixebles.

Nel.lo, parlant del gran oblit que la tesi de Hroch rebé per quasi trenta anys, deia que publicaves en anglès o ningú et llegia. Aquest és l’article seu que queda en anglès i les raons de per què no fou més fèrtil són moltes. Més enllà del tarannà personal, tampoc ho tenia fàcil. Nel.lo era un historiador, però també un nacionalista valencià i si Hroch rebia tant de silenci és perquè també era un nacionalista. La seva defensa de la nació no encaixava bé en l’ègida universalista i globalitzadora que ell visqué. Com solia dir: «Sóc nacionalista i porte banyes». Per altra part, la seva línia d’investigació xocava frontalment amb la historiografia nacionalista romàntica que es practicava a Catalunya, encara que fora en la versió més sofisticada de Borja de Riquer. Els seus únics aliats potencials quedarien compromesos. I el mateix li passava a València, on els seus companys de causa eren tots uns fusterians que el miraven com un heretge cada cop que intentava explicar-lis com funcionaven els processos de nacionalització.

En aquest sentit, recorde la tristor que em va produir llegir The Long and Winding Road of Nationalization: Eugen Weber’s Peasants into Frenchmen in Modern European History (1976—2006) de Miguel Cabo i Fernando Molina. En aquest article, els autors feien una crítica a una de les obres més influents sobre els processos de nacionalització com a derivada de la modernització que, com deia Nel.lo, era sempre citada a Espanya i mai llegida per tal de donar-li la raó a Linz (les ciències socials oficials a Espanya sols són una nota a peu de pàgina a la seva obra). La dissecció dels errors i confusions que el model de Weber havien produït en la historiografia sobre el nacionalisme eren simètriques a les explicacions que Nel.lo m’havia fet en classe al analitzar aquest llibre. És totalment normal, els nostres articles recullen un debat que està a l’aire i del que tots formem part, però aquesta contribució col.locà a Molina i Cabo en un pla de reconeixement internacional totalment merescut, malgrat que om no podia més que sentir que el departament havia deixat passar un tren.

Tanmateix, la contribució de Nel.lo als debats sobre el nacionalisme, si bé em formà i eleva a un nivell superior de la insofrible mediocritat de la nostra esfera pública, no estava entroncada amb la meva pròpia recerca. Era la seva tesi doctoral sobre el caciquisme a Castelló el punt que, en certa manera, vaig intentar resoldre amb els meus treballs posteriors. Nel.lo em mostrà que el caciquisme era una forma de fer política, de mobilització democràtica, i no una simple oligarquia que manipulava la població. No hi havia un bloc de poder que dominara els engranatges de l’Estat, el que teníem era una gran quantitat d’agents i intermediaris que aconseguien la col.laboració dels ciutadans mitjançant incentius positius i negatius.

Jo hi veia reflectit el nostre sistema polític i fou llavors quan vaig començar a entendre que l’anomenada transició a la democràcia espanyola fou, en realitat, la segona Restauració borbònica i el joc PP i PSOE no era altra cosa que el torn canovista. Nel.lo no arribà, tampoc, a pair un paradigma que poguera explicar la Restauració i la seva crisi. El seu treball era deutor de les línies obertes per Varela Ortega i Los amigos políticos, malgrat que, en teoria, no compartia la tesi de la falta de demanda democratitzadora. Tot i això, no era capaç d’articular una resposta a la impossibilitat de democratització del règim canovista. Gran part del seu argumentari pivotava sobre el principi que el caciquisme era un fenomen polític, però quan havia d’explicar la seva pervivència, recorria a factors econòmics per comprendre la seva longevitat al seu pesar. No podia elaborar una explicació purament política de la crisi de la Restauració.

Això és el que vaig intentar al parlar de la trampa del consens en l’article que posa el final als meus deu anys com a historiador en exercici. Les paraules que hi vaig escriure són la resposta, 15 anys més tard, a les inacabables discussions sobre el liberalisme i les elits que mantinguérem al curs d’Història Contemporània d’Espanya que impartí en 2000-2001. En certa mesura, és la meva conclusió, la meva resposta total, integral i cuinada després d’un profund treball empíric i arxivístic. Sempre vaig considerar que la bona teoria no es veia a un text, sinó que articulava una demostració empírica que una metodologia rigorosa t’obligava a cohesionar. La teoria no es predica, es fa.

Nel.lo bordejava aquestes explicacions, però no hi arribà a formular-les per unes raons generacionals. En primer lloc, tot i no acceptar els relats fàcils que veuen la democràcia com la continuació natural al liberalisme, tampoc s’endinsava en una crítica doctrinal d’aquesta filosofia política. Com molts de la seva generació, s’havia format envoltat d’un marxisme esquemàtic que havia acabat per fastiguejar-lo. Recelava de tot el que poguera ser activisme acadèmic radical i no pensava emprendre un camí d’estudi de les contradiccions entre liberalisme i democràcia com ha fet Pablo Sánchez León. Per tant, la democràcia liberal o parlamentària era un bé funcional que per a ell existia i del que gaudíem a Espanya a principis del 2000 i qüestionar aquesta veritat era excessiu.

Es tractava d’una qüestió paradoxal, perquè Martí fou el segon professor d’universitat que no acceptava el consens socialista, el que ara anomenem cultura de la transició, sense ser membre del partit comunista que vaig conèixer. El primer fou mon pare. Aquest fenomen era atípic, perquè el PSOE no era sols un partit a la universitat, era un magisteri i, si bé a la Universitat de València hi havia el sector més valencianista, a l’hora de la veritat tots havíem d’estar agraïts a Juan Carlos I per portar-nos la democràcia.

Probablement, aquest pas no es donava per les prevencions cap el marxisme o les radicalitats apreses. La visió de Nel.lo sobre el republicanisme espanyol era, en el fons, negativa. Els qualificava de populistes i no era capaç de conceptualitzar correctament el procés de democratització. El liberal de les ciències polítiques sortia en aquest anàlisi i li feien menystenir la ruptura oberta pel blasquisme. Per altra part, Nel.lo volia realment que la ruptura amb la Restauració fora produïda pels independentistes catalans i no pels republicans. Per mi, seguir el procés de Catalunya ha estat recordar les nostres discussions.

Hi havia una paradoxa que el propi Nel.lo no sabia vore i li la vaig intentar explicar. Ell era nacionalista i liberal, desconfiava de plantejaments comunitaristes, però el nacionalisme era la solució comunitarista a la disgregació individualista iniciada pel liberalisme. En la seva claredat analítica aquests conceptes estaven delimitats, però a la realitat històrica eren inseparables. Per això, jo li criticava que el programa heurístic que proposava acabaria rodejat de contradiccions terminològiques. Liberalisme, nacionalisme i imperialisme eren un magma comú sense discontinuïtats ni salts. Estudiar sols el nacionalisme portava a un carreró sense sortida, li deia, però ell volia que jo fera la tesi sobre nacionalisme, un tema esgotat sobre el que el departament seria capaç de traure un nou disc amb les cançons de sempre any darrera any.

L’imperi, per exemple, estava absent en les seves aproximacions. Novament un recel adquirit contra el marxisme, i no és casualitat que la gran renovació de la historiografia a nivell mundial vinga de l’estudi de l’imperialisme, el liberalisme i l’esclavitud. Nel.lo necessitava fragmentar i separar l’objecte d’estudi per superar les simplificacions marxistes mecanicistes i holístiques que havia patit com a estudiant, però un cop era necessari reconstruir els bocins s’havia de recórrer a paradigmes més globals. En aquest cas, com mai no vaig perdre la influència de Polany i els teòrics de la dependència, a mi no em suposava una dificultat combinar anàlisi microhistòrics amb marcs explicatius que incorporaren els mercats internacionals, però per a ell hauria estat com tornar a fer catequesi.

Tanmateix, parlar és fàcil. Quan Rodrik exposà el seu trilema vaig vore clarament com explicar tot el període de 1870 -1914 unint tots els elements amb una elegància teòrica que, per la seva facilitat, et captivava i escandalitzava per no poder vore-ho tot tan nítidament abans, malgrat que tenies totes les peces sobre la taula. Nel.lo, com la majoria, no podia vore que el R78, des d’un anàlisi estrictament polític, era un sistema exactament igual que la Restauració canovista, perquè tots pensaven que hi havia progrés econòmic i no paràlisi i estancament com a finals del segle XIX. Jo estava sol llavors i ara tots veuen una veritat que sembla autoevident, perquè hi ha paràlisi i estancament econòmic.

Tot açò és el que Nel.lo m’aportà que, juntament amb el meu director de tesi, el professor Jesús Millán, són la base sobre la que vaig construir la meva contribució a la disciplina de la que vaig formar part deu anys. No hi vaig estar sol. Fou una persona fonamental en la vida intel.lectual del departament, especialment durant el període de 1995 a 2005. Fou llavors quan es produí un debat sobre la dèbil nacionalització espanyola que amplificava el debat sobre la excepcionalitat d’Espanya. A vegades s’ha caracteritzat com un debat entre la Complutense (Álvarez Junco, vaja) i la Universitat de València, si bé la Universitat del País Vasc, la de Saragossa, la de Sevilla i la Autónoma de Madrid jugaven també al mateix equip que València. Fos com fora, fou el moment de major activitat i reconeixement del departament, just quan jo em vaig formar, el moment que jugàvem a primera línia. El fruit d’aquella efervescència fou un monogràfic coordinat per Mónica Burguera i Christopher Schmidt-Novara a Social History en 2004 on es publicaren quatre articles firmats per gent del departament. Els silencis sobre aquest monogràfic, les úlceres que produí, així com els ressentiments dels que no arribaren a sortir, són tema per a un article d’història social de la ciència per a entendre de forma planera com funciona el món acadèmic.

Nel.lo estigué en aquells anys del departament, malgrat que després es separara i s’allunyara de tot. De fet, era l’expert en nacionalismes fins que un altre expert que ell mateix engendrà el substituí. No sé si ha imposat un silenci sobre la seva figura, no sé si Ferran Archilés té por que tots recordem que els seus millors articles foren escrits a quatre mans i d’on provenia la qualitat. És difícil de saber, perquè, pel que em comenten, ara ja ha pres el costum d’escriure a vuit mans i no hi veig el problema en recordar els seus orígens. Supose que el gripau lleig serà el de les mortuories codireccions de tesis que l’obligaren a engolir-se, però no sé on pot haver-hi l’escàndol si tots ja sabem quina és la marca de la casa quan parlem de respecte al treball intel.lectual.

Siga com siga, jo sí lamente haver-me allunyat també i no haver tingut la oportunitat de dir-li a Nel.lo: «Sense la teva feina, la meva no hi seria».

Leave a Reply


XHTML: You can use these tags: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Your Details

Your Comment

¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 6 8 ?